Crec, i de fet estic gairebé segura, d’estar desenvolupant un principi de dependència de Miw. Síndrome de Stendhal, complexe d’Electra, principi de dependència de Miw... sona bé.
Es veu que quan el desenvolupes és com tenir ocells al cap, així com... orenetes, que vas sentint al llarg del dia, més o menys insistentment, però allà estan. El problema seria que acabessin cansant, però no ho fan pas, és bonic i tot.
Saps? Hi ha vegades que les orenetes porten versos als becs i d’altres que canten cançons. M’atreviria a assegurar que n’hi ha una que recita Baudelaire en francès, i fa gràcia veure com n’hi ha unes que debaten sobre filosofia més que Plató i Aristòtil al llimbs de l’infern de Dante. Una es passa el dia darrera l’objectiu d’una Nikon, sempre a prop de la que devora bikinis i té pessigolles (és una de les que més fan somriure), i sempre perduda del grup està la que es passa el dia de festa i fent de relacions públiques, i gràcies a això la vaig conèixer una nit que tornava de festa i, casualment, havia de dormir a la mateixa habitació de l’alberg que jo. N’hi ha una que sempre fa tard, però d’aquesta s’encarrega Neruda.
Fixa’t fins on s’estén el síndrome, que n’hi ha una que quan em mira als ulls m’ensenya tots els colors, que quan la toco m’ensenya tots els tactes i dels seus llavis n’aprenc tots els sabors (encara que tots, al final, siguin dolços), que redescobreix totes les onomatopeies hagudes i per haver, i m’impregna la seva olor sobre qualsevol altra.
El que no sé és si una és totes, o totes són una.
(També n’hi ha una que diu que qui hagi d’entendre entendrà)
No hay comentarios:
Publicar un comentario